HISTÒRIA DEL CROISSANT per RAMON GASCH

 

HISTÒRIA DEL CROISSANT

Europa, tal com la coneixem ara, hauria pogut ser molt diferent quan les tropes de l’emperador turc Solimà el Magnífic van assetjar la capital Viena, l’any 1529. La resistència de la capital austríaca va evitar que l’expansió de l’imperi otomà per tot Europa s’acabés produint, com semblava inevitable. El maig de 1529, Solimà ja tenia una força de més de 100.000 homes preparada dins d’Hongria que era un territori que ja havia caigut al seu poder. De fet, Viena es trobava únicament a 150 Km de distància de la frontera hongaresa i l’emperador turc, tenia clar que podia assolir una gran victòria.

Pel que fa a la part cristiana, Ferran d’Habsburg va demanar ajuda al seu germà Carles V, rei de la corona castellanolleonesa i de Navarra i també Emperador del sacre imperi Romanogermànic, que va enviar reforços d’arcabussers castellans i 1.500 mercenaris d’elit alemanys.

La confiança de Solimà va fer que la marxa fos lenta i com que l’estiu d’aquell any va ser de pluja molt intensa, l’artilleria pesada de l’exercit turc, arrossegada per camells, es va anar quedant aturada dins del fang. El gros de les forces otomanes va arribar a les portes de Viena el 27 de setembre, però sense les peces d’artilleria més grans que s’havien quedat encallades pel camí, batre les muralles de la ciutat d’una forma efectiva era molt difícil. Les contínues pluges i l’inici del fred, al que molts dels soldats atacants no estaven acostumats, va començar a fer emmalaltir molts d’ells. Davant la impossibilitat de fer caure les muralles i després de varis atacs frustrats, els turcs van començar a fer treballar els sapadors els quals es dedicaven a construir una xarxa de túnels que aniria des dels seus campaments exteriors fins s dins de les muralles, tal com ja havien fet amb la pressa de Rodes, amb magnífics resultats.

Els mercenaris alemanys que ja estaven al cas d’aquesta tàctica, van trobar la manera de contrarestar aquesta acció. Van emplenar gibrells amb aigua i els col·locaren als cellers i soterranis propers a les muralles. Quan observaven vibracions contínues a la superfície de l’aigua sabien que els sapadors estaven aprop i col·locaven tiradors en aquell punt. Hi va haver varis enfrontaments d’aquest tipus, amb moltes baixes per ambdós bàndols, però els atacants no van poder entrar mai a la ciutat.

Davant la impossibilitat d’enrunar les muralles, les negatives dels cristians a capitular i, la cada vegada més gran llista malats entre els seus soldats, el 14 d’octubre, Solimà va llençar un darrer atac general que els assetjats van rebutjar causant-los un gran nombre de baixes. Pocs dies després, enmig d’una forta nevada i davant l’impossibilitat d’entrar dins de Viena, els otomans van reprendre el camí de la retirada cap el Bòsfor.

En arribar aquí segurament us preguntareu que té a veure el títol de l’episodi d’avui, amb el que us he explicat. Bé, doncs resulta que el 1683 Viena fou assetjada de nou pels representants de la mitja lluna, i altre vegada foren rebutjats. Diu la llegenda que en aquest segon setge, després de la victòria, va ser quan els flequers vienesos van inventar el Croissant , una pasta en forma de mitja lluna, que permetia de menjar-se l’emblema de l’enemic, cada matí per esmorzar.

Font: SAPIENS, d’un article de Víctor Farradellas i Agustí Alcoberro

Ramon Gasch, 22 d’abril del 2021