HISTÒRIA DEL CROISSANT per RAMON GASCH
HISTÒRIA DEL CROISSANT
Europa,
tal com la coneixem ara, hauria pogut ser molt diferent quan les tropes de
l’emperador turc Solimà el Magnífic van assetjar la capital Viena, l’any
1529. La resistència de la capital austríaca va evitar que l’expansió de
l’imperi otomà per tot Europa s’acabés produint, com semblava inevitable. El
maig de 1529, Solimà ja tenia una força de més de 100.000 homes preparada dins
d’Hongria que era un territori que ja havia caigut al seu poder. De fet, Viena
es trobava únicament a 150 Km de distància de la frontera hongaresa i
l’emperador turc, tenia clar que podia assolir una gran victòria.
Pel
que fa a la part cristiana, Ferran d’Habsburg va demanar ajuda al seu germà
Carles V, rei de la corona castellanolleonesa i de Navarra i també Emperador
del sacre imperi Romanogermànic, que va enviar reforços d’arcabussers
castellans i 1.500 mercenaris d’elit alemanys.
La
confiança de Solimà va fer que la marxa fos lenta i com que l’estiu d’aquell
any va ser de pluja molt intensa, l’artilleria pesada de l’exercit turc,
arrossegada per camells, es va anar quedant aturada dins del fang. El gros de
les forces otomanes va arribar a les portes de Viena el 27 de setembre, però
sense les peces d’artilleria més grans que s’havien quedat encallades pel camí,
batre les muralles de la ciutat d’una forma efectiva era molt difícil. Les
contínues pluges i l’inici del fred, al que molts dels soldats atacants no
estaven acostumats, va començar a fer emmalaltir molts d’ells. Davant la
impossibilitat de fer caure les muralles i després de varis atacs frustrats,
els turcs van començar a fer treballar els sapadors els quals es dedicaven a
construir una xarxa de túnels que aniria des dels seus campaments exteriors
fins s dins de les muralles, tal com ja havien fet amb la pressa de Rodes, amb
magnífics resultats.
Els
mercenaris alemanys que ja estaven al cas d’aquesta tàctica, van trobar la
manera de contrarestar aquesta acció. Van emplenar gibrells amb aigua i els
col·locaren als cellers i soterranis propers a les muralles. Quan observaven
vibracions contínues a la superfície de l’aigua sabien que els sapadors estaven
aprop i col·locaven tiradors en aquell punt. Hi va haver varis enfrontaments
d’aquest tipus, amb moltes baixes per ambdós bàndols, però els atacants no van
poder entrar mai a la ciutat.
Davant
la impossibilitat d’enrunar les muralles, les negatives dels cristians a
capitular i, la cada vegada més gran llista malats entre els seus soldats, el
14 d’octubre, Solimà va llençar un darrer atac general que els assetjats van
rebutjar causant-los un gran nombre de baixes. Pocs dies després, enmig d’una
forta nevada i davant l’impossibilitat d’entrar dins de Viena, els otomans van
reprendre el camí de la retirada cap el Bòsfor.
En
arribar aquí segurament us preguntareu que té a veure el títol de l’episodi
d’avui, amb el que us he explicat. Bé, doncs resulta que el 1683 Viena fou
assetjada de nou pels representants de la mitja lluna, i altre vegada foren
rebutjats. Diu la llegenda que en aquest segon setge, després de la victòria,
va ser quan els flequers vienesos van inventar el Croissant , una pasta
en forma de mitja lluna, que permetia de menjar-se l’emblema de l’enemic, cada
matí per esmorzar.
Font: SAPIENS, d’un article de
Víctor Farradellas i Agustí Alcoberro
Ramon Gasch, 22 d’abril del 2021
Desgraciadament sempre hi han motius per fer guerres, sempre injustes per tothom i per tocar allò que no sona, però si d'aquella en va quedar el croissant, tot això en tenim, benvingut el croissant de mantega ben fet i un café turc.
ResponderEliminarGràcies per deixar-nos sucar la història a la tassa de la tendresa que bé prou l'hi convé.
ResponderEliminarLa història, sempre tan interessant. Quan n'aprendrem d'ella! I és trist que els invasors no n'aprenguin i causin tant de dolor als que son envaits. Ara, el croissant, una gran pensada que ha quedat per alegrar-nos els esmorzars.
ResponderEliminar